FLAMES DEL PASSAT
El divendres s’acostava i en Jan estava molt content. La seva mare li havia promès que passaria el cap de setmana amb el seu avi Antoni, un llenyataire jubilat que vivia a una caseta dalt una preciosa muntanya d’Andorra.
L’Antoni, Toni pels amics, era molt bona persona i sempre estava preparat per ajudar a qui ho necessitava. El seu habitatge era de pedra i molt resistent. La neu era la protagonista del seu jardí, ja que Andorra és un país molt fred. Tenia una gossa molt ximple anomenada Tina. Era bastant major, però encara li quedaven forces per jugar amb en Jan cada cop que es veien. El noi se l’estimava molt, passaven llargues estones plegats.
L’emoció era immensa, havia arribat el dia de partir. Dins el cotxe en Jan contava els quilòmetres que faltaven per arribar al seu destí. La seva mare conduïa a poc a poc per no patir cap accident en aquella carretera tan enfilada i encargolada. Al cap de mitja hora arribà a ca l’avi. Què li hauria preparat aquesta vegada? Sempre solia tenir una sorpresa divertida i original per al nen.
-Hola Jan! Com estàs, maco?- preguntà l’Antoni.
-Molt bé avi. Estic molt entusiasmat. Que farem avui?
-Ja t’ho explicaré, ara di adéu a la teva mare .
-Adéu-siau mama! Fins diumenge vespre.
Tots dos entraren a l’habitatge i allà s’asseguren al sofà. Davant d’ells hi havia la majestuosa llar de foc encesa, amb fusta acabada de talar. També hi havia una tauleta amb una espelma cilíndrica de color groguenc com la palla.
-Mira Jan, el que et diré ara t’agradarà molt.- afirmà el Toni.-Aquesta espelma d’aquí és màgica, té poders paranormals. Si l’encenem serà capaç de transportar-nos al passat, exactament en el moment que jo devia tenir la teva edat, uns deu anys, no?
El nét es quedà molt sorprès després de sentir les paraules que li havia dit el seu avi. Però, a la seva cara s’hi podia observar un somriure d’orella a orella. En aquell moment entrà a la sala d’estar la Tina amb la cua ben amunt. Era una cussa que sempre estava feliç.
-Tina! Com estàs?-cridà en Jan multiplicant el somriure de la cara per cent.
L’Antoni, mentrestant va anar a cercar una capseta de mistos. Quan la va tenir entre les mans es disposà a tornà a seure devora el Jan i la Tina.
-Vinga rei, agafa’t de la meva mà que marxem!
-On anirem avi?
-A Espanya, concretament al sud de Catalunya, a Tortosa.
Aleshores es van unir i encengueren l’espelma. I com per art de màgia, al cap de dos segons es trobaven enmig d’un carrer d’una ciutat. Efectivament eren a Tortosa. Caminaren plegats una estona i a mesura que passaven els minuts l’Antoni recordava la seva infància tan marcada per la guerra. Només feia falta veure el seu entorn per comprovar-ho. S’aturaren davant d’una casa d’aspecte humil i pobre. No els veia ningú, eren invisibles.
-Jan, aquesta era la meva caseta. Segur que ara em trobo a dintre juntament amb la meva mare. El meu pare és a fer feina de sabater en una fàbrica d’aquí a prop.
La nostra missió serà evitar la mort de l’Úrsula, la meva estimada mama.
Està a punt de patir un accident per culpa d’un incendi. Afanya’t, pugem cap a la cuina.
Quan hi arribaren, la senyora Úrsula estava fent panellets. Utilitzava un forn de llenya bastant vell. L’incendi es va produir per culpa de la pala de fusta que utilitzava i utilitza per extreure les pastes. En aquell precís moment, l’Úrsula la deixà molt a prop del foc.
-Corre Jan, decanta la pala d’allà on és abans que es torni a incendiar la casa.
-D’acord!
La senyora no s’entemia de res, estava entretinguda fregant els plats. Al final nét i avi van aconseguir evitar que la desgràcia tornés passar. Després tornaren al carrer i l’avi li digué al Jan:
-Hem de tornar cap a Andorra! L’espelma està a punt d’acabar-se i si no ens afanyem podríem quedar atrapats al passat per sempre.
-Però avi, com tornem?
-L’única forma de poder tornar és que algú apagui el foc de l’espelma.
-I si nosaltres som a Tortosa, qui l’apagarà a Andorra?
-No et preocupis, ho tinc tot planejat. La Tina ens ajudarà. Abans de partir li he enganxat una corda que va de la seva pota a la tauleta on es troba l’espelma. Ara encara deu estar ajaguda al terra però d’aquí pocs minuts, exactament a les vuit es mourà, la farà caure i s’apagarà.
-Emperò avi, com saps que caurà a aquesta hora en concret? També la podria haver tirat abans.
-No, la Tina és llesta i molt viva. S’estira i no es mou fins les vuit, l’hora del seu àpat. Hi està molt acostumada. La seva rutina sempre és igual.
Al cap d’uns minuts, nét i avi s’agafaren de les mans per tornar a viatjar a través del temps. Alhora, en el present, la Tina començava a tenir gana i efectivament, a les vuit, s’aixecà. Això va provocar la caiguda de la tauleta i juntament de l’espelma.
L’Antoni i el Jan van poder tornar sans i estalvis.
I l’Úrsula quina nova vida tingué després de poder evitar la seva mort?
La senyora es quedà a viure a Tortosa fins que es va morir el seu home. Després va decidir anar-se’n a viure a Barcelona. Allà muntà una fàbrica d’espelmes màgiques, capaces de fer viatjar pel temps. Va tenir molts clients, un dels tants conegut per nosaltres i sobretot per ella.
El nostre amic Jan va acabar de passar el cap de setmana content i pensant en el que havia succeït. El diumenge capvespre el va venir a cercar la seva mare.
-Ha anat tot bé fill meu?
-De meravella, ha estat el millor cap de setmana de la meva vida.
Fi.
Fet per: Lina, Blai, Sylvan i Loren.
